Vet aquí que una vegada hi havia una princesa que vivia en dos castells: una setmana vivia al castell de Muntanyamésalta amb la seva mama, el seu papu, els seus tres germanets petits, una de les seves àvies, quatre conills, un gos llebrer, una tortuga i un parell de ratolins. I una altra setmana vivia al castell de Vallfonda amb la seva mamu i el seu papa.

 

A la princesa li agradava viure al castell de Muntanyamésalta per gronxar-se penjada dels alts tapissos que cobrien les parets o jugar a pilota amb el seu papu i la seva àvia mentre la seva mama guardava la corona i corria atrafegada darrere els bessons amb la seva germaneta petita dins la motxilla. També li agradava viure al castell de Vallfonda i passar la tarda fent pastissos amb la seva mamu -que no era una gran cuinera però tenia una vareta màgica magiquíssima- o acompanyar el seu papa pels camps del regne assegurant-se que totes les plantes florissin el dia que els tocava.

 

Cada divendres, en sortir de l’escola, la princesa agafava la seva bicicleta i enfilava muntanya amunt o lliscava muntanya avall tota despentinada sense adonar-se que, cada divendres també, passava barroerament per damunt de l’hortet que un pobre drac jubilat portava mesos intentant fer créixer sense aconseguir-ho.

Per casualitats d’aquelles que només passen als contes de fades, un divendres a primera hora de la tarda, el drac -en comptes d’estar fent la migdiada- feia ganxet al porxo de casa seva quan, de sobte, va veure passar princesa i bicicleta rabents per damunt de les seves mongeteres a punt de néixer! El pobre drac no s’ho podia creure! Tants llibres de jardineria malgastats i resulta que les plantes se li morien perquè aquell tros de marreca les aixafava! Semblava que pogués tornar a treure foc pels queixals i, si bé només n’hi va sortir un fumerol de no res, va agafar la princesa amb una mà, la bicicleta amb l’altra, i la va estampar al primer arbre que va trobar... la bicicleta, és clar, perquè a la princesa la va deixar dalt de la teulada (era un drac retirat i ja li havia passat l’època de fer veure que li agradava menjar princeses ploraneres)  i va entrar cap a casa seva enfadat com una mona sense ganes de sentir bramar la nena.

 

Mentrestant, el papu de la princesa, preocupat perquè aquesta no arribava, va anar tirant muntanya avall per trobar-la. A mesura que s’anava acostant a la plana va sentir uns crits, i de cop va veure la bicicleta esclafada, i de cop va veure el pare de la princesa que també havia sentit els crits de la seva filla, i de cop tots dos van pensar que una cosa terrible havia passat... i de cop tots dos es van girar i van veure la princesa dalt de la teulada –despentinada com sempre i sense ni una rascadeta- cridant gairebé afònica: “la meva bicicletaaaaaaaaaaaa!”.

 

Quan el Santi i el Jordi, que eren el pare i el papu de la princesa, van entendre (més o menys) què havia passat, van trucar a la porta del pobre drac que encara fumejava i els va explicar la seva versió. Li van dir molt educadament que la princesa es comprometia a ajudar-lo a cuidar l’hortet si la baixava de la teulada, i el drac va acceptar la proposta i fins i tot va prometre arreglar-li la bicicleta.

 

Això sí, per si de cas, només per si de cas la petita es tornava a despistar durant les seves carreres ciclistes, va plantar tota una filera de rosers alts i punxeguts per protegir els seus enciams.